La petita nit

L’altre dia tornava a casa per la matinada. Caminava pels carrers humits de Barcelona veient com el cel es començava a il·luminar i em van venir a la ment un poema de Walt Whitman que havia memoritzat la tarda anterior (A clear midnight):

This is thy hour O Soul, thy free flight into the wordless,

Away from books, away from art, the day erased, the lesson done,

Thee fully forth emerging, silent, gazing, pondering the themes thou lovest best.

Night, sleep, and the stars.

I potser va ser perquè seguia embriagat o potser pel simple avorriment d’anar amb un mòbil sense bateria, però vaig adonar-me de que fins hi tot aquestes belles paraules de Whitman guarden un cert rancor envers la nit.

Vivim amb el temor a la nit. La evitem fins al punt de crear petits sols artificials que destrossen la seva essència: la foscor i les estrelles. Les llums postisses ens cobreixen descaracteritzant aquest monstre amb el que estem forçats a conviure. Li traiem la foscor a la nit esperant que el seu aspecte sigui menys aterrador, que perdi la seva força. I la perd, perquè som prou egoistes com per eliminar la seva bellesa, les estrelles, amb les nostres làmpades que són només un símbol més de l’egocentrisme humà.

Es podria dir que les llums artificials són com els pares que miren sota del llit del seu fill quan aquest té por de que hi hagi un ésser tenebrós. Les faroles vetllen per nosaltres. Però igual que en aquesta metàfora, lluitem contra un monstre inexistent. 

Ens falta consciència, consciència de que som fills bastards de la nit. La nit s’ha convertit amb els anys amb font de pecat, luxúria i de totes les maleses. Però la majoria de nosaltres vam ser concebuts de nit, justament per aquest motiu. Som fills bastards de la nit.

I ara obrem contra la nostre mare intentant destruir les seves abraçades nocturnes, els seus embrassos de foscor

I això és el que vaig pensar tornant a casa a les tantes de la nit... potser hauria de pensar en deixar l’alcohol una temporada.